Aquestes setmanes als centres educatius es parla de l’alumnat, de les notes, dels seus punts forts i els febles… sovint a les reunions se fan comentaris sobre el possible futur que els hi espera. El to de les reunions és molt diferent depenent de si és un final d’etapa o no. Per exemple, segur que els debats que sorgeixen en una avaluació de 4t d’ESO o 2n de Batxillerat no s’assemblen gens als que vaig viure a l’avaluació de 2n d’ESO, molt més distesa, sense massa en joc. Quan parlem de cada alumne sabem que estem tractant amb material molt sensible i a la vegada estic convençuda que aquesta personeta de la qual diem totes aquestes coses serà diferent d’aquí 5 o 10 anys. Sovint penso per dins que tant de bo ens equivoquem amb les prediccions que fem o, al contrari, que aquesta espurna que veiem en ell o ella no afluixi mai. Una de les pegues d’aquesta professió és que els hi perds la pista i en la majoria de casos no saps mai com els hi ha anat la vida.

A casa, deveu haver rebut el butlletí amb les notes d’aquest trimestre. Pot ser que l’esforç de l’alumne no s’hagi vist reflectit en l’avaluació, que allò que hi ha registrat sigui el que s’esperava o, pel contrari, hagi generat certa decepció i neguit. Pot ser que s’incloguin comentaris que reforcin o matisin les notes o potser no s’acaba d’entendre el perquè d’aquests resultats. Sigui com sigui, el primer que hem de pensar és que les notes mai defineixen a la persona ni condicionen el seu futur d’una manera tan radical. Hi ha molts camins d’aprenentatge, d’evolució i de creixement.

Per mi, el fet de llegir les notes ha de ser un moment de parar, analitzar i aprofitar per reorientar el mètode i/o l’objectiu. I aquest mes de desembre permet fer-ho de manera més profunda ja que arriba el tancament d’un any i l’inici d’un altre, amb tots els propòsits, els objectius, la motivació i la il·lusió de tots els dies que encara tenim per endavant.